Dimensió i personal

Des de fa ja bastants mesos, l’equip de dimensalia anem proclamant el nostre evangeli. El nostre missatge a les empreses es podria resumir dient que només la dimensió ens pot garantir la supervivència. En altres posts d’aquest blog hem intentat argumentar el per què d’aquesta creença: economies d’escala, capacitat de negociació, abast geogràfic, posició dominant,...

Deu ser pel convenciment que transmetem a l’hora d’exposar-lo que, d’entrada, ningú gosa contradir-nos. Passats uns moments (o un hores, o uns dies...) però, ens trobem amb algun argument que intenta trobar punts febles al nostre raonament.

Un dels arguments que més ens han exposat i que suposadament representa un punt feble al nostre model és que com més gran és una organització, més complicada és de gestionar-la, sobretot a nivell humà

Anem a pams.

No conec cap companyia de més d’una persona en què no hi hagi problemes en l’àmbit RRHH (llegiu Relacions Humanes; m’agrada molt més que Recursos Humans). A banda de les dificultats “tradicionals” en la gestió de personal, estem vivent un canvi d’època (també en aquest apartat) que està refent les normes de funcionament: organigrames matricials, no-jerarquia, xarxes socials, equips concrets per a projectes concrets i temps determinats, comunicació... Certament, estem vivint un moment únic i apassionant, en el que cal reescriure el manual de funcionament. Que la companyia tingui 10 treballadors o en tingui 10.000 no és el problema. El problema pot ser no tenir una política clara respecte el quèquicom d’aquest redisseny.

No dic que això sigui fàcil, però no és vàlid assenyalar la dimensió com excusa d’un hipotètic fracàs. I tampoc ho és amagar el cap sota l’ala, és a dir, emparar-nos en la inacció per estalviar-nos un possible problema.