dimarts, 27 de març del 2012

Jo confesso

Jo confesso: alguns divendres al migdia miro La Riera a TV3.

És perfecte per sucumbir lentament a la migdiada que, després de 5 dies intensos, em crec merescuda. A més, té la curiosa propietat que mirant-la un cop cada setmana o cada quinze dies, no perds el fil de cap de les històries que s’hi representen. Això en part és perquè és lenta, però també perquè està farcida dels tòpics als que ja ens tenen acostumats els guionistes dels “culebrons” catalans: capellans oberts de mires, ex-prostitues re-encarrilades, matriarques maduretes que fan anar de corcó tot el poble i, sobretot, empresaris malèvols que comparteixen negocis amb l’elit dels baixos fons.

Podria no preocupar-me al ser conscient que tothom sap que això no és res més que un altre estúpid culebró català, però quanta gent s’empassa, com jo, divendres rere divendres (o inclús més dies de la setmana!) els missatges de La Riera en el moment en el qual un està més indefens (el de l’inici de la migdiada!) i, per tant, és carn de processar estupideses?

Una de les coses que m’ha esquinçat més el cor darrerament ha estat el fet que el personatge del Sergi Mateu considerés com un greu atac a la seva persona el fet que el nòvio de la Mercè Sampietro li fes una proposta per comprar-li el seu bufet d’advocats.

Des de múltiples entitats econòmiques i empresarials es pot fer un esforç sobrehumà per evangelitzar a Catalunya sobre la necessitat de fer empreses més grans i menys vulnerables, però mentre els senyors guionistes continuïn reaprofitant arguments recalcitrants per decorar els seus serials, correm un greu perill.

Sincerament, tot plegat amb sembla digne de preocupació: l’advocat interpretat pel Sergi Mateu ha acceptat diners que el seu fill (que dit de passada, menysprea i odia) ha aconseguit traficant amb drogues, per tal d’evitar ser comprat pel seu competidor (crec que inclús abans d’escoltar l’oferta).

La setmana passada, el fill gran de la Mercè Sampietro es van enllitar amb el personatge de la Mònica van Campen just després de fer-li una oferta de compra del seu negoci. I un dels altres fills de la matriarca va haver d’escoltar com un dels cambrers del bar l’insultava per cobrar interessos (per sota de mercat!) a la gent que finançava. Això sí, l’increpat es va defensar recordant-li al cambrer el seu obscur passat: es dedicava a atonyinar a la gent per guanyar-se uns calerons. Em va semblar que l’inversor intentava, d’aquesta manera, dur el cambrer al seu “repugnant” terreny.

En definitiva, des de la televisió pública d’aquest país es barreja o s’equipara, en una franja horària d’allò més tendre i sense manies, el món de l’empresa amb el tràfic de drogues, el crim organitzat i tantes d’altres disciplines de moral dubtosa.

Poden fer veure que arreglen el pastís amb programes especials sobre emprenedors beats, alats i asexuats, però em temo que romanen en un viatge etern del mite al logos. Els emprenedors i empresaris no són essers divins, però tampoc no són el diable.

dimecres, 7 de març del 2012

Les xifres: uf, quina mandra...


En aquests moments d’adversitats, hem sentit i llegit molts cops que cal convertir les dificultats en oportunitats. No vull afegir-me al debat que pot generar aquesta afirmació (trobareu un bon nombre de blogs que debaten, estudien, analitzen i disseccionen el tema). Simplement, agafant la idea que hi ha en el missatge, pregunto en veu alta:

Ja que hem de presentar “les xifres” al registre, per què no ho aprofitem?

Generalment, s’ha assumit com un imperatiu legal això de registrar balanços i comptes d’explotació. És una tasca feixuga que molts cops s’acaba delegant en el gestor. Entenem que això dels comptes és una feina més que li hem de delegar (sovint ho fem amb la instrucció clara de confegir uns estats financers que ens resultin favorables i que ens permetin pagar pocs impostos...). Està bé que li deleguem la part burocràtica, però tot empresari té l’obligació de llegir els seus estats financers.

Arribats a aquest punt, torno a obrir el meu torn de preguntes i us en suggereixo unes quantes:

§   Ja sabeu si la vostra empresa guanya o perd diners?
No em refereixo només als beneficis empresarials, sinó també al cash flow (recordo el professor Tapias a l’IESE, fent la broma que per alguns el cash flow és el “calaix flow”...)
Disculpeu-me aquells que us sentiu ofesos per la pregunta, però n’hi ha més d’un que no sap si la seva empresa guanya diners o en perd... Per tant, aquesta primera pregunta era obligada.

§   Sou bons pagadors?
Diuen que qui paga descansa, però no cal pagar abans del que estipulen els contractes. Ah! i sobretot no us deixeu enlluernar per descomptes per pagament al comptat. Mireu si financerament us ho podeu permetre...

§    Sou mals cobradors?
Ja sabem que ara ningú té pressa per pagar; potser hem de fer un esforç en perseguir els nostres clients i que la nostra tresoreria no pateixi més del compte. Avalueu també, el cost financer de certs èxits comercials.

§   I dels estocs, què me’n dieu? Són creïbles?
Els estocs són els que són i tenen el valor que tenen. Sovint, es comença fent petits ajustos per obtenir uns determinats estats financers i amb el pas dels anys la partida d’estocs no s’aguanta per enlloc... 

§   Heu comparat paràmetres com EBIDTA, dies de pagament, marge brut... amb els que són estàndard en el vostre sector?
Cada empresa és diferents, però cada sector té unes normes de funcionament assumides i que ens han de servir de referència

§   Si tenim la sort de créixer, quin és el creixement màxim que podem assumir sense provocar tensions de tresoreria?

§   El deute a curt és realment deute a curt o bé finança inversions a llarg termini?
Si és el cas de la vostra empresa, cal que corregiu aquesta anomalia...

§   Sabeu quin és el vostre deute? Podeu reestructurar-lo?
Una bona anàlisi i un bon estudi d’aquest punt, ens pot ajudar a negociar amb el banc unes condicions que siguin coherents amb la perspectiva que preveiem pels pròxims anys.

Podríem continuar en aquesta llista de preguntes i anar filant cada vegada més prim. Tot i així, el treball que us proposo en aquest post ens permetrà prendre la temperatura de la nostra companyia i saber com està de salut.

Ja posats a demanar, acabo el post encoratjant-vos a treballar els estats previsionals per als pròxims exercicis. Fer una previsió a 2-3 anys vista és un exercici francament saludable. I no només per la lectura financera que se’n pot fer.

En resum, us animo a treballar estretament amb el vostre director financer i/o el vostre gestor tot el que us proposo en aquest escrit. La mandra o el desconeixement  no són cap excusa per no fer-ho 

dimarts, 28 de febrer del 2012

Per on comencem? (i 2)

En el darrer post  (dimensalia.blogspot.com/2012/02/per-on-comencem.html) us suggeria un decàleg d’àmbits a treballar de manera immediata per fer front a les adversitats actuals. Són propostes simples que, preses de manera aïllada no suposaran cap miracle, però que en conjunt segur que milloraran (i molt!) la salut de la nostra companyia.

Abans d’entrar a detallar el pla d’acció per a cada un d’aquests deu àmbits vull insistir en un punt que ja apuntava: les mesures són a l’abast de totes les companyies sense haver de recórrer a professionals externs. Segur que a casa nostra tenim prou matèria gris per abordar amb èxit el 95% les propostes.

Tant de bo estiguéssim en disposició i capacitat de recórrer a professionals de cada una de les àrees. Això ens permetria definir la millor estratègia financera, el millor pla de comunicació, la millor política en personal (allò que alguns anomenen recursos humans i d’altres relacions humanes; RRHH en ambdós casos), etc.

Sóc conscient, però, que les circumstàncies actuals no ens permeten assumir  aquest escenari. No són èpoques d’alegries i no ens podem plantejar inversions que no suposin un estalvi immediat. El ROI (retorn de la inversió), concepte tan vàlid fins fa quatre dies, ja ha deixat de tenir vigència: o l’estalvi és efectiu el primer mes o no hi ha inversió...

Així doncs, fem confiança al nostre equip i explotem el seu potencial. A part de ser capaç de resoldre més qüestions de les que ens pensem, segur que aconseguirem augmentar el seu grau d’implicació.

Aquí acaba la introducció. El pròxim post ja serà un seguit de receptes concretes per atacar els estats financers (compte explotació, balanç de situació i cash flow)

dijous, 23 de febrer del 2012

Per on comencem?

Ni brots verds, ni túnels, ni llums, ni altres metàfores... L’horitzó a curt i mig termini és complicat i cal actuar. Conscients de les dificultats que com empresaris estem vivint/patint, no tenim altre remei que fer un cop de timó.

La majoria apunta que tot és qüestió de vendes. Si augmentessin les vendes tot aniria millor. Sí noi, és cert, si les vendes tornessin a volums de fa tres o quatre anys tot es resoldria. S’insisteix en el departament comercial i se’l pressiona tant com es pot per aconseguir les vendes desitjades. Però tot i això, les vendes no es recuperen...

Pensar que tot passa per augmentar les vendes és confondre els símptomes amb les causes. Podríem obrir aquí un debat mèdic: cal atacar el símptomes que provoca una malaltia o cal anar a cercar l’origen, saber què provoca aquesta malaltia? Jo sóc partidari de la segona opció i vull traslladar aquesta opinió al món empresarial.

Així doncs, sabedors que les vendes no es recuperaran per art de màgia (ja sabem com està el mercat...), cal abordar un seguit de mesures.

Si heu llegit fins aquest punt i esteu d’acord amb el que he exposat, us pregunteu: molt bé, i per on comencem??

Doncs bé, més enllà de promeses enlluernadores i respostes miraculoses, us proposo 10 àmbits d’actuació. Les petites (o grans) accions que anem desenvolupant en cadascun d’aquest àmbits sumaran i ajudaran a resoldre problemes i a millorar com a companyia. No parlo de solucions definitives ni de cap recepta màgica, però no em podeu negar que és un bon índex de mesures a abordar de manera immediata. A més, estic convençut que la majoria d’empreses són autosuficients per abordar-les.

Aquest és el meu decàleg:
1.    Revisar els estats financers (compte explotació, balanç i cash flow)
2.    Producte i/o servei
3.    Política de compres
4.    Personal: implicació, compromís i –si és necessari- redimensionament
5.    Productivitat i competitivitat
6.    Comunicació i imatge
7.    Aliances, acords,... (un cop més, cal insistir en la dimensió)
8.    Sistemes d’informació
9.    Política comercial

i  lògicament, last but not least,
10. Repensar la companyia

En següents posts us exposaré el per què de tots aquests punt i aniré proposant un seguit de mesures per a cada un d’ells. Espero que us siguin útils aquestes aportacions.