Segons expliquen les cròniques, fou el 8 de desembre de 1854 quan el Sumo Pontífex Pius IX declarà la festa – de precepte - de la Immaculada Concepció. Per això, des de fa 156 anys, és festa religiosa cada 8 de desembre als països ‘catòlics’. Però el fet de ser festa oficial a Espanya i a Catalunya, és degut al compliment de l’article III de l’Acord amb la Santa Seu de 3 de gener de 1979.
Per altra banda, la festa oficial del 6 de desembre, data d’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 per referèndum, es va aprovar per Real Decreto 2403/1985, de 27 de desembre.
Per tant, des de l’any 1986, tenim 2 festes d’obligat compliment en una mateixa setmana, fent que sigui pràcticament inhàbil a tots els efectes.
Què deurien pensar les llumeneres dels polítics que van aprovar la festa del 6 de desembre, quan ja feia molts anys que n’hi havia una altra al cap de dos dies? Només per un dia no l’aproven el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents ...
Tot això fa que quan s’intenta posar dates a l’agenda de treball durant el mes de desembre, es faci molt difícil i cada cop s’utilitza més la norma de ‘quedem passat festes’. Però què vol dir això?, doncs que és molt normal que a final de novembre ja es quedi a partir del ... 9 o 10 de gener!
Perquè és clar, després de la setmana ‘especial’ només queden, en el millor dels casos, 10 dies laborables i ja tenim a sobre les festes de veritat de tota la vida: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any, Reis, a les que s’hi solen afegir, molt cops, els dies de vacances extres per acabar-ho d’arrodonir.
En múltiples estudis, conferències, fòrums de tot tipus, es parla de la baixa productivitat espanyola i catalana. Aquest problema és degut, evidentment, a múltiples i variades raons. Però algú s’està plantejant seriosament començar a canviar hàbits i costums dels horaris i festes entre setmana? Això també afecta i molt a la productivitat.
Què diuen sobre això els agents socials? Diria que més aviat res. Per què? Tampoc ho sé. Fins i tot no diuen res les patronals, que són molt primmirades, com és lògic, en altres aspectes que afecten a la productivitat.
Solucionar aquest problema d’horaris i festes entre setmana no hauria de ser massa difícil, aprofitant ara que estem en uns temps que tot es qüestiona. A més a més, seria barat i ens posaríem a l’alçada dels països del nostre entorn. Això també ens ajudaria a treure’ns de sobre algunes llegendes ‘negres’ sobre la nostra orientació al treball, migdiades, etc.
Pel que fa a l’assumpte dels horaris, fins i tot hi ha una Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles, presidida pel reusenc Ignasi Buqueras i Bach, que intenta des de fa molt anys posar ordre en aquest embolic.
I pel que fa a resta de festes entre setmana?, doncs sembla que la cosa està molt més quieta i ningú diu res, de res... Seria molt difícil posar-ne la majoria els dilluns i/o divendres? Així, al menys, no hi haurien discontinuïtats en els dies de treball i tampoc es feriria cap susceptibilitat.
divendres, 3 de desembre del 2010
dilluns, 8 de novembre del 2010
Concessionaris: visita obligada al taller
No sobreviu l’espècie més forta, ni la més ràpida... sobreviu la que millor s’adapta als canvis (Charles Darwin)
De tot arreu ens arriba informació del mal moment del sector de l’automoció. Davallada constant de vendes, alguna deslocalització, projectes que no acaben d’arribar… Fins i tot hi ha qui qüestiona les suposades bondats de la possible arribada dels xinesos a casa nostra.
S’han fet moltes anàlisis quantitatives de la qüestió, sobretot respecte el nombre de cotxes venuts. Vull, però, en aquest post, fer-ne una lectura qualitativa centrant-me en el món dels concessionaris.
Tradicionalment, el negoci dels concessionaris, s’ha sostingut en dues àrees: la venda d’automòbils i els serveis postvenda. Amb el temps –fins i tot en èpoques de bonança- els beneficis han arribat cada cop més de la segona àrea: el concessionari ha anat retallant marges en la venda d’automòbils (els clients ho tenen cada cop més fàcil per “apretar”) a canvi de mantenir la fidelitat del client, esperant fer el negoci en els serveis postvenda (revisions, recanvis,...)
Ens trobem en un moment en què les perspectives dels concessionaris pels pròxims anys són francament dolentes. Podem citar-ne algunes causes:
- Les baixes vendes actuals suposaran una lògica disminució dels serveis postvenda
- La normativa legal preveu la possibilitat d’accedir a tallers independents sense perdre la garantia del fabricant
- Irrupció d’internet en productes/recanvis tradicionalment adquirits en el concessionari
- Franquiciats que ofereixen els serveis més bàsics a preus molt econòmics, obligant els concessionaris a tenir els millors mecànics per atendre els serveis més complexos
En aquest escenari, el sector dels concessionaris està obligat “a moure fitxa”. Són obligats moviments de reestructuració, com ja ha passat en altres sectors (tèxtil, metal·lúrgic,..). El temps juga en contra dels concessionaris. Esperar temps millors és un exercici d’autoengany que no es poden permetre.
Per acabar amb una mica d’humor, recordem l’acudit que explicava en múltiples de les seves xerrades el controvertit López de Arriortúa, i que ens obliga a reflexionar sobre el que he exposat: un americà i un japonès corren perseguits per un lleó; al passar per davant d’una cabana, el japonès proposa aturar-s’hi per lligar-se bé les sabates. L’americà se’n riu dient-li que va fi si es pensa que podrà córrer més que el lleó. El japonès respon: “no, no... el que vull és córrer més que tu!”
dijous, 4 de novembre del 2010
Catalunya, País d’Emprenedors Solitaris
“ Un dels principals defectes que priva el desenvolupament de la nostra indústria és l’individualisme català. El català té horror a la societat anònima pel desig de governar a casa seva. L’esperit comercial de Catalunya és deficient. Som un poble de botiguers”.
El que va pronunciar aquestes paraules no era cap consultor, ni gurú expert en assessorar empreses sinó .... en Francesc Cambó (destacat advocat i polític català de principis del segle XX).
Per comparar, a vegades es diu que els catalans som com els italians del nord. Xavier Roig, director general d’una empresa multinacional, en el seu llibre Ni som ni serem, explica una anècdota d’un amic seu en referir-se a les semblances entre Itàlia i Catalunya. Aquest amic diu que les diferències entre els catalans i els italians són cinc, o deu o vint... Quan se li demana que concreti, que digui si són cinc, deu o vint, respon: “Les diferències són Fiat, Montedison, Benetton, Olivetti, Ferrari... si en vols cinc de diferències, m’aturo a l’empresa número cinc; si en vols vint, m’aturo a l’empresa número vint!”
Què es pot fer en equip? Per exemple,
Aliances per vendre a l’exterior oferint solucions conjuntes als clients
Compartir inversions en innovació
Unió de concessionaris de cotxes per fer promocions conjuntes
Formar un lobby per negociar amb les administracions
Què és pot aconseguir en grup? El treball en equip crea valor i èxit.
Què es pot fer en solitari? Els “llops solitaris” només fan petites empreses.
Bill Gates ‘nomes’ té un 22% de Microsoft. Potser per això ha crescut tant?
Parlant d’americans, aquests també diuen que: “Lone Wolves are Losers”
Seguim.
Pere Font Bosch
El que va pronunciar aquestes paraules no era cap consultor, ni gurú expert en assessorar empreses sinó .... en Francesc Cambó (destacat advocat i polític català de principis del segle XX).
Per comparar, a vegades es diu que els catalans som com els italians del nord. Xavier Roig, director general d’una empresa multinacional, en el seu llibre Ni som ni serem, explica una anècdota d’un amic seu en referir-se a les semblances entre Itàlia i Catalunya. Aquest amic diu que les diferències entre els catalans i els italians són cinc, o deu o vint... Quan se li demana que concreti, que digui si són cinc, deu o vint, respon: “Les diferències són Fiat, Montedison, Benetton, Olivetti, Ferrari... si en vols cinc de diferències, m’aturo a l’empresa número cinc; si en vols vint, m’aturo a l’empresa número vint!”
Què es pot fer en equip? Per exemple,
Aliances per vendre a l’exterior oferint solucions conjuntes als clients
Compartir inversions en innovació
Unió de concessionaris de cotxes per fer promocions conjuntes
Formar un lobby per negociar amb les administracions
Què és pot aconseguir en grup? El treball en equip crea valor i èxit.
Què es pot fer en solitari? Els “llops solitaris” només fan petites empreses.
Bill Gates ‘nomes’ té un 22% de Microsoft. Potser per això ha crescut tant?
Parlant d’americans, aquests també diuen que: “Lone Wolves are Losers”
Seguim.
Pere Font Bosch
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Dimensió de les empreses, clau de futur
Estic convençut que la dimensió és la clau del futur.
Per creixement de les empreses no entenc únicament augmentar el volum de vendes sinó pensar en gran. Fins ara no ha estat així perquè penso que, sobretot la pime, ha tingut por de fer-se gran.
Això no encaixa massa amb l’historial positiu d’emprenedoria a Catalunya. El nostre país va fer la revolució industrial fa més de 150 anys, sense carbó ni acer i té una important capacitat de creació d’empreses. Segons un estudi sobre la dimensió empresarial a Catalunya, elaborat pel Col•legi d’Economistes, Catalunya és líder en nombre d’empreses, amb més de 33.000 societats amb una facturació superior a 1 milió d’euros.
No obstant això, el 88% de les empreses catalanes tenen un nivell de facturació per sota de 10 milions d’euros, i només el 12%, tenen una facturació superior als 10 M€, contra el 57% de Dinamarca o el 52% de Noruega.
Com deia abans, moltes de les empreses dels nostre país no s’han fet grans i segurament els motius són diversos però també és segur que algunes coses no s’han fet del tot bé. No es tracta de recriminar res, perquè fins ara potser ha funcionat, però si volem que les coses canviïn hem de fer coses diferents.
Mentre no acabin d’arribar canvis fiscals, laborals, mercantils, etc, etc, que poden influir decisivament, proposo començar pels canvis que depenen d’un mateix, com ara, els de caire cultural i que depenen de les mateixes empreses per capgirar-ho.
Crec que es podria començar pel següent decàleg de motius i/o tòpics, del perquè bastants empreses no s’han fet grans,
1. País d’emprenedors solitaris
2. Millor sol que mal acompanyat
3. L’empresa molts cops és només un lloc de treball, més o menys ben pagat.
4. Més amos que empresaris
5. Millor i més segur cap de sardina que cua de lluç
6. No voler perdre el control
7. Poca capitalització
8. Poca ambició
9. Sempre ho hem fet així
10. Visió patrimonialista: les accions de l’empresa no son patrimoni, els immobles sí.
En les properes setmanes procuraré desenvolupar cadascun d’aquest punts.
Per creixement de les empreses no entenc únicament augmentar el volum de vendes sinó pensar en gran. Fins ara no ha estat així perquè penso que, sobretot la pime, ha tingut por de fer-se gran.
Això no encaixa massa amb l’historial positiu d’emprenedoria a Catalunya. El nostre país va fer la revolució industrial fa més de 150 anys, sense carbó ni acer i té una important capacitat de creació d’empreses. Segons un estudi sobre la dimensió empresarial a Catalunya, elaborat pel Col•legi d’Economistes, Catalunya és líder en nombre d’empreses, amb més de 33.000 societats amb una facturació superior a 1 milió d’euros.
No obstant això, el 88% de les empreses catalanes tenen un nivell de facturació per sota de 10 milions d’euros, i només el 12%, tenen una facturació superior als 10 M€, contra el 57% de Dinamarca o el 52% de Noruega.
Com deia abans, moltes de les empreses dels nostre país no s’han fet grans i segurament els motius són diversos però també és segur que algunes coses no s’han fet del tot bé. No es tracta de recriminar res, perquè fins ara potser ha funcionat, però si volem que les coses canviïn hem de fer coses diferents.
Mentre no acabin d’arribar canvis fiscals, laborals, mercantils, etc, etc, que poden influir decisivament, proposo començar pels canvis que depenen d’un mateix, com ara, els de caire cultural i que depenen de les mateixes empreses per capgirar-ho.
Crec que es podria començar pel següent decàleg de motius i/o tòpics, del perquè bastants empreses no s’han fet grans,
1. País d’emprenedors solitaris
2. Millor sol que mal acompanyat
3. L’empresa molts cops és només un lloc de treball, més o menys ben pagat.
4. Més amos que empresaris
5. Millor i més segur cap de sardina que cua de lluç
6. No voler perdre el control
7. Poca capitalització
8. Poca ambició
9. Sempre ho hem fet així
10. Visió patrimonialista: les accions de l’empresa no son patrimoni, els immobles sí.
En les properes setmanes procuraré desenvolupar cadascun d’aquest punts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)