És perfecte per sucumbir lentament a la migdiada que, després de 5 dies intensos, em crec merescuda. A més, té la curiosa propietat que mirant-la un cop cada setmana o cada quinze dies, no perds el fil de cap de les històries que s’hi representen. Això en part és perquè és lenta, però també perquè està farcida dels tòpics als que ja ens tenen acostumats els guionistes dels “culebrons” catalans: capellans oberts de mires, ex-prostitues re-encarrilades, matriarques maduretes que fan anar de corcó tot el poble i, sobretot, empresaris malèvols que comparteixen negocis amb l’elit dels baixos fons.
Podria no preocupar-me al ser conscient que tothom sap que això no és res més que un altre estúpid culebró català, però quanta gent s’empassa, com jo, divendres rere divendres (o inclús més dies de la setmana!) els missatges de La Riera en el moment en el qual un està més indefens (el de l’inici de la migdiada!) i, per tant, és carn de processar estupideses?
Una de les coses que m’ha esquinçat més el cor darrerament ha estat el fet que el personatge del Sergi Mateu considerés com un greu atac a la seva persona el fet que el nòvio de la Mercè Sampietro li fes una proposta per comprar-li el seu bufet d’advocats.
Des de múltiples entitats econòmiques i empresarials es pot fer un esforç sobrehumà per evangelitzar a Catalunya sobre la necessitat de fer empreses més grans i menys vulnerables, però mentre els senyors guionistes continuïn reaprofitant arguments recalcitrants per decorar els seus serials, correm un greu perill.
Sincerament, tot plegat amb sembla digne de preocupació: l’advocat interpretat pel Sergi Mateu ha acceptat diners que el seu fill (que dit de passada, menysprea i odia) ha aconseguit traficant amb drogues, per tal d’evitar ser comprat pel seu competidor (crec que inclús abans d’escoltar l’oferta).
La setmana passada, el fill gran de la Mercè Sampietro es van enllitar amb el personatge de la Mònica van Campen just després de fer-li una oferta de compra del seu negoci. I un dels altres fills de la matriarca va haver d’escoltar com un dels cambrers del bar l’insultava per cobrar interessos (per sota de mercat!) a la gent que finançava. Això sí, l’increpat es va defensar recordant-li al cambrer el seu obscur passat: es dedicava a atonyinar a la gent per guanyar-se uns calerons. Em va semblar que l’inversor intentava, d’aquesta manera, dur el cambrer al seu “repugnant” terreny.
En definitiva, des de la televisió pública d’aquest país es barreja o s’equipara, en una franja horària d’allò més tendre i sense manies, el món de l’empresa amb el tràfic de drogues, el crim organitzat i tantes d’altres disciplines de moral dubtosa.
Poden fer veure que arreglen el pastís amb programes especials sobre emprenedors beats, alats i asexuats, però em temo que romanen en un viatge etern del mite al logos. Els emprenedors i empresaris no són essers divins, però tampoc no són el diable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada