Sempre hem sentit dir als avis que la vida passa volant: que no te n’adones, i de cop i volta comences a veure canalla al teu voltat. I el que és més fotut és que no són els teus fills, sinó els teus néts. De fet, la cultura clàssica ja ens ho diu: tempus fugit...
Amb aquesta introducció, podríem continuar el post fent una lectura individual de tot plegat i presentar qualsevol llibre d'autoajuda molt de moda últimament: superació, autoconeixement, resiliència, creixement personal, etc. Ara bé, aquest blog pretén fer un seguit de reflexions al voltant de l’empresa i per tant deixarem la lectura individual per a altres publicacions.
La blogosfera és plena de posts parlant de la crisi i m’excuso per afegir-n’hi un altre. Si us he de ser franc, ja no recordo quan va començar aquesta "ditxosa" crisi. Alguns diuen que oficialment va començar amb la caiguda de Lehman Brothers, tot i que, lògicament, el “pollastre” s'estava coent des de feia mesos (segurament anys). Em trobo amb molta gent que davant d'aquest escenari, amb un exercici forçat d’optimisme, reacciona dient que cada dia que passa és un dia menys perquè sortim de la crisi (qui dia passa, any empeny que diu el refrany).
Una actitud passiva davant de la crisi és letal pel futur de la nostra companyia. És hora de prendre decisions. Ja!. Esperar que des de fora ens ho arreglin és un error. Esperar que el govern creï una subvenció és perdre el temps. Esperar que el mercat es normalitzi és no entendre res. Esperar que l'administració s'inventi una ajuda pública és d’il·lusos (però si no tenen un duro!). Esperar que els clients em truquin a la porta és una utopia. Esperar haver-nos fos les reserves de la companyia abans de reaccionar no té sentit.
Esperar...
Esperar és un error. Ja cal que ens afanyem. Cal prendre decisions, ja!
Tempus fugit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada