Les xifres: uf, quina mandra...

En aquests moments d’adversitats, hem sentit i llegit molts cops que cal convertir les dificultats en oportunitats. No vull afegir-me al debat que pot generar aquesta afirmació (trobareu un bon nombre de blogs que debaten, estudien, analitzen i disseccionen el tema). Simplement, agafant la idea que hi ha en el missatge, pregunto en veu alta:

Ja que hem de presentar “les xifres” al registre, per què no ho aprofitem?

Generalment, s’ha assumit com un imperatiu legal això de registrar balanços i comptes d’explotació. És una tasca feixuga que molts cops s’acaba delegant en el gestor. Entenem que això dels comptes és una feina més que li hem de delegar (sovint ho fem amb la instrucció clara de confegir uns estats financers que ens resultin favorables i que ens permetin pagar pocs impostos...). Està bé que li deleguem la part burocràtica, però tot empresari té l’obligació de llegir els seus estats financers.

Arribats a aquest punt, torno a obrir el meu torn de preguntes i us en suggereixo unes quantes:

§   Ja sabeu si la vostra empresa guanya o perd diners?
No em refereixo només als beneficis empresarials, sinó també al cash flow (recordo el professor Tapias a l’IESE, fent la broma que per alguns el cash flow és el “calaix flow”...)
Disculpeu-me aquells que us sentiu ofesos per la pregunta, però n’hi ha més d’un que no sap si la seva empresa guanya diners o en perd... Per tant, aquesta primera pregunta era obligada.

§   Sou bons pagadors?
Diuen que qui paga descansa, però no cal pagar abans del que estipulen els contractes. Ah! i sobretot no us deixeu enlluernar per descomptes per pagament al comptat. Mireu si financerament us ho podeu permetre...

§    Sou mals cobradors?
Ja sabem que ara ningú té pressa per pagar; potser hem de fer un esforç en perseguir els nostres clients i que la nostra tresoreria no pateixi més del compte. Avalueu també, el cost financer de certs èxits comercials.

§   I dels estocs, què me’n dieu? Són creïbles?
Els estocs són els que són i tenen el valor que tenen. Sovint, es comença fent petits ajustos per obtenir uns determinats estats financers i amb el pas dels anys la partida d’estocs no s’aguanta per enlloc... 

§   Heu comparat paràmetres com EBIDTA, dies de pagament, marge brut... amb els que són estàndard en el vostre sector?
Cada empresa és diferents, però cada sector té unes normes de funcionament assumides i que ens han de servir de referència

§   Si tenim la sort de créixer, quin és el creixement màxim que podem assumir sense provocar tensions de tresoreria?

§   El deute a curt és realment deute a curt o bé finança inversions a llarg termini?
Si és el cas de la vostra empresa, cal que corregiu aquesta anomalia...

§   Sabeu quin és el vostre deute? Podeu reestructurar-lo?
Una bona anàlisi i un bon estudi d’aquest punt, ens pot ajudar a negociar amb el banc unes condicions que siguin coherents amb la perspectiva que preveiem pels pròxims anys.

Podríem continuar en aquesta llista de preguntes i anar filant cada vegada més prim. Tot i així, el treball que us proposo en aquest post ens permetrà prendre la temperatura de la nostra companyia i saber com està de salut.

Ja posats a demanar, acabo el post encoratjant-vos a treballar els estats previsionals per als pròxims exercicis. Fer una previsió a 2-3 anys vista és un exercici francament saludable. I no només per la lectura financera que se’n pot fer.

En resum, us animo a treballar estretament amb el vostre director financer i/o el vostre gestor tot el que us proposo en aquest escrit. La mandra o el desconeixement  no són cap excusa per no fer-ho 

Per on comencem? (i 2)

En el darrer post  (dimensalia.blogspot.com/2012/02/per-on-comencem.html) us suggeria un decàleg d’àmbits a treballar de manera immediata per fer front a les adversitats actuals. Són propostes simples que, preses de manera aïllada no suposaran cap miracle, però que en conjunt segur que milloraran (i molt!) la salut de la nostra companyia.

Abans d’entrar a detallar el pla d’acció per a cada un d’aquests deu àmbits vull insistir en un punt que ja apuntava: les mesures són a l’abast de totes les companyies sense haver de recórrer a professionals externs. Segur que a casa nostra tenim prou matèria gris per abordar amb èxit el 95% les propostes.

Tant de bo estiguéssim en disposició i capacitat de recórrer a professionals de cada una de les àrees. Això ens permetria definir la millor estratègia financera, el millor pla de comunicació, la millor política en personal (allò que alguns anomenen recursos humans i d’altres relacions humanes; RRHH en ambdós casos), etc.

Sóc conscient, però, que les circumstàncies actuals no ens permeten assumir  aquest escenari. No són èpoques d’alegries i no ens podem plantejar inversions que no suposin un estalvi immediat. El ROI (retorn de la inversió), concepte tan vàlid fins fa quatre dies, ja ha deixat de tenir vigència: o l’estalvi és efectiu el primer mes o no hi ha inversió...

Així doncs, fem confiança al nostre equip i explotem el seu potencial. A part de ser capaç de resoldre més qüestions de les que ens pensem, segur que aconseguirem augmentar el seu grau d’implicació.

Aquí acaba la introducció. El pròxim post ja serà un seguit de receptes concretes per atacar els estats financers (compte explotació, balanç de situació i cash flow)

Per on comencem?

Ni brots verds, ni túnels, ni llums, ni altres metàfores... L’horitzó a curt i mig termini és complicat i cal actuar. Conscients de les dificultats que com empresaris estem vivint/patint, no tenim altre remei que fer un cop de timó.

La majoria apunta que tot és qüestió de vendes. Si augmentessin les vendes tot aniria millor. Sí noi, és cert, si les vendes tornessin a volums de fa tres o quatre anys tot es resoldria. S’insisteix en el departament comercial i se’l pressiona tant com es pot per aconseguir les vendes desitjades. Però tot i això, les vendes no es recuperen...

Pensar que tot passa per augmentar les vendes és confondre els símptomes amb les causes. Podríem obrir aquí un debat mèdic: cal atacar el símptomes que provoca una malaltia o cal anar a cercar l’origen, saber què provoca aquesta malaltia? Jo sóc partidari de la segona opció i vull traslladar aquesta opinió al món empresarial.

Així doncs, sabedors que les vendes no es recuperaran per art de màgia (ja sabem com està el mercat...), cal abordar un seguit de mesures.

Si heu llegit fins aquest punt i esteu d’acord amb el que he exposat, us pregunteu: molt bé, i per on comencem??

Doncs bé, més enllà de promeses enlluernadores i respostes miraculoses, us proposo 10 àmbits d’actuació. Les petites (o grans) accions que anem desenvolupant en cadascun d’aquest àmbits sumaran i ajudaran a resoldre problemes i a millorar com a companyia. No parlo de solucions definitives ni de cap recepta màgica, però no em podeu negar que és un bon índex de mesures a abordar de manera immediata. A més, estic convençut que la majoria d’empreses són autosuficients per abordar-les.

Aquest és el meu decàleg:

1.    Revisar els estats financers (compte explotació, balanç i cash flow)

2.    Producte i/o servei

3.    Política de compres

4.    Personal: implicació, compromís i –si és necessari- redimensionament

5.    Productivitat i competitivitat

6.    Comunicació i imatge

7.    Aliances, acords,... (un cop més, cal insistir en la dimensió)

8.    Sistemes d’informació

9.    Política comercial

i  lògicament, last but not least,

10. Repensar la companyia

En següents posts us exposaré el per què de tots aquests punt i aniré proposant un seguit de mesures per a cada un d’ells. Espero que us siguin útils aquestes aportacions.

Empresa, Persona i Cinema: Estratègia

La pel·lícula “Enric V” és, sens dubte, una de les millors adaptacions d’una obra de Shakespeare al cinema. En aquesta cinta, que data de 1944, va debutar com a director Laurence Olivier que, al propi temps, va interpretar el paper de protagonista i en fou el productor. Tot plegat com a senyal del que arribava a creure en l’obra, en el personatge i en ell mateix. La pel·lícula va aconseguir 4 nominacions als Oscar (millor pel·lícula, millor actor, direcció artística i banda sonora).

En la meva opinió, és una extraordinària pel·lícula que està dedicada a la batalla d’Anzincourt o Agincourt; batalla que van guanyar els anglesos gràcies a l’estratègia quan tots els factors feien preveure una victòria a favor dels francesos. Des d’aleshores, en els plantejaments militars hi ha un abans i un després. A la guerra, l’estratègia es converteix en fonamental per guanyar o perdre.

A nivell empresarial, també succeeix que una deficient estratègia implica l’enfonsament de la companyia. Una organització que l’ha errada en els seus plantejaments inicials necessitarà grans esforços per canviar i resituar-se, i en l’actual situació de crisi, equivocar-se a l’hora de decidir la cartera de productes o els mercats a abastir pot resultar definitiu pel tancament de l’empresa.

Però tornem a la pel·lícula. A l’any 1413, Enric V, amb només 27 anys, va accedir al tron anglès amb l’ambició d’aconseguir el control del nord de França. El jove rei, expert en tàctica i organització logística, era molt fred, racional, intel·ligent, valerós i estava acostumat a batallar.

Després d’una dura batalla a l’entorn del nord del Sena, va aconseguir la capitulació dels francesos, però amb un cost important: Enric V va perdre un 50% del gruix de l’exèrcit. Els seus consellers li van recomanar que tornés triomfador a Anglaterra, però el monarca s’hi va negar amb la voluntat de seguir amb la campanya a pesar de  tenir l’exèrcit en inferioritat numèrica i amb els soldats cansats, malalts, desanimats i quasi sense provisions. El rei Enric era conscient de la situació: entre ell i la costa hi havia un exèrcit francès reagrupat i amb ànims de venjança, descansat i almenys tres vegades més gran. La campanya anglesa s’havia convertit en una retirada desesperada i la batalla semblava inevitable. Aquesta s’acabà produint el 25 d’octubre de 1415 als boscos d´Azincourt.

El monarca anglès dirigí aquestes paraules a les minvades i esgotades tropes: “Si hem de morir, ja som suficients per causar una pèrdua al nostre país; i si hem de viure, quants menys homes siguem, major serà la nostra porció d’honor. El qui no tingui estómac per aquesta lluita, que marxi; es redactarà el seu passaport i es posaran corones per el viàtic en la seva borsa; no voldríem morir en companyia d’un home que té por de morir”. Moments abans de l’enfrontament afegeix: “Nosaltres som pocs. Nosaltres feliçment som pocs. Nosaltres som un grup de germans perquè qui avui vessi la seva sang amb mi serà germà meu; per vil que sigui, aquest dia ennoblirà la seva condició. I els gentilhomes que estan ara al llit a Anglaterra es consideraran maleïts per no haver estat aquí i mostraran poca virilitat quan parlin amb algú que hagi lluitat amb nosaltres el dia de Sant Crispí”. Amb aquestes paraules, els soldats enfervoritzats començaren a seguir el seu rei cegament. En la meva opinió, l’actuació d’Enric V es tracta d’una demostració clara de lideratge, que es reforça en accions com la que el rei segueix la nit abans de la batalla quan, sense dormir, es barreja entre els seus soldats, escoltant-los i parlant amb ells i animant-los.

Pel que fa a l’estratègia, aquesta resultà fonamental. El monarca anglès, conscient que un enfrontament a camp obert suposaria un suïcidi a causa de la seva inferioritat numèrica, identificà un espai estret entre boscos i enfangat que hauria de restringir els moviments dels francesos en el moment de la batalla. A més, col·locà obstacles sobre el terreny amb l’objectiu d’entorpir els moviment dels cavalls i arquers que, en forma de U i disparant 15 fletxes per minut, haurien de contraatacar les ballestes franceses. L’actitud dels combatents anglesos que es mostraren ordenats, modestos, disciplinats i motivats també fou crucial. Per la seva banda, els francesos es mostraren prepotents, centrats en una victòria ràpida per la superioritat numèrica i en una utilització preponderant de la cavalleria , indisciplinats i entossudits a lluitar com si estiguessin en un torneig amb molts a manar, però amb poc lideratge. La cavalleria francesa resultà, doncs, poc efectiva sobre el terreny limitat i fangós i es convertí en el focus de les fletxes franceses. La batalla es desencadenà molt ràpidament, en poc mes d’una hora la victòria fou per l’exèrcit d’Enric V. Vull insistir en la importància del detall de les seqüències, totes pensades i planificades al voltant d’un correcte dimensionament dels mitjans, d’un estudi sobre l’enemic, els seus recursos i el terreny.

Una conclusió clara de tot plegat és que mai no s’ha de donar per perdut un projecte només pel fet que es presenti com una seqüència de tasques complicades. Convé plantejar-lo amb un bon coneixement estratègic de la situació i, si convé executar-lo, s’ha de fer comptant amb un bon equip de treball i amb les dosis adequades de confiança. Sóc conscient que la decisió estratègica sempre ha sigut molt difícil de dissenyar i aplicar, perquè té una connotació de risc evident, ja que és una decisió “de i sobre “ el futur, sempre incert i molt més actualment. Aquest increment de la dificultat del pensament i la decisió estratègica fa que ningú sigui infalible. Tots podem fallar. Però el que sí que està abocat a un fracàs segur és aquell que no pensa estratègicament. Tal i com apunta Peter Drucker, “cada vegada que vostè veu una empresa d’èxit, hi va haver algú que va prendre una decisió arriscada”.

També voldria fer algunes consideracions que són importants per encarrilar adequadament l’estratègia de l’empresa: cal construir sobre les fortaleses de l’empresa; això és m'es important que corregir sobre les debilitats. Només d’aquesta manera s’aconseguiran avantatges respecte dels competidors. Ah! I és més important ser diferent que ser excel·lent, innovant. Cal que el dirigent sempre tingui un mapa mental del que s’està fent, al no tenir-lo es converteix en víctima de l’atzar.  

En les següents niusletes parlarem de la situació de crisi actual i dels seus efectes sobres les empreses i les famílies. Per fer-ho, parlarem de vàries pel·lícules: “Las uvas de la ira”, basada en la novel·la de John Steinbeck ; “Los Buddenbrook”, basada en la novel·la de Thomas Mann i,  per últim, la recent estrenada “Margin Call”. Posteriorment, en un altre entrega, parlarem d’honestedat i compromís a través de la pel·lícula “Caballero sin espada”, dirigida per Frank Capra i interpretada per James Estewart.

Miquel Blanch

Senior Adviser de Dimensalia

Dimensió i personal

Des de fa ja bastants mesos, l’equip de dimensalia anem proclamant el nostre evangeli. El nostre missatge a les empreses es podria resumir dient que només la dimensió ens pot garantir la supervivència. En altres posts d’aquest blog hem intentat argumentar el per què d’aquesta creença: economies d’escala, capacitat de negociació, abast geogràfic, posició dominant,...

Deu ser pel convenciment que transmetem a l’hora d’exposar-lo que, d’entrada, ningú gosa contradir-nos. Passats uns moments (o un hores, o uns dies...) però, ens trobem amb algun argument que intenta trobar punts febles al nostre raonament.

Un dels arguments que més ens han exposat i que suposadament representa un punt feble al nostre model és que com més gran és una organització, més complicada és de gestionar-la, sobretot a nivell humà

Anem a pams.

No conec cap companyia de més d’una persona en què no hi hagi problemes en l’àmbit RRHH (llegiu Relacions Humanes; m’agrada molt més que Recursos Humans). A banda de les dificultats “tradicionals” en la gestió de personal, estem vivent un canvi d’època (també en aquest apartat) que està refent les normes de funcionament: organigrames matricials, no-jerarquia, xarxes socials, equips concrets per a projectes concrets i temps determinats, comunicació... Certament, estem vivint un moment únic i apassionant, en el que cal reescriure el manual de funcionament. Que la companyia tingui 10 treballadors o en tingui 10.000 no és el problema. El problema pot ser no tenir una política clara respecte el quèquicom d’aquest redisseny.

No dic que això sigui fàcil, però no és vàlid assenyalar la dimensió com excusa d’un hipotètic fracàs. I tampoc ho és amagar el cap sota l’ala, és a dir, emparar-nos en la inacció per estalviar-nos un possible problema.

Què? Qui? Com?... però sobretot, QUAN?

Els programes i llibres de divulgació científica sempre m’han agradat. Recordo com si fos ara la passió amb que em cruspia els llibres del Martin Gardner en la meva època de joventut. També recordo, ja més endavant, algunes propostes televisives, especialment el programa del JM. Ferrer Arpí “Més enllà del 2000”. Tenint en compte que som a punt d’entrar al 2012, el títol del programa sona totalment anacrònic...

A la TV, canviant horaris i formats, sempre hi ha lloc per a un programa de divulgació científica. En aquests moments, la “Corpo” CCMA proposa el programa QUÈQUICOM a través del Canal 33 i TV3.  El títol és molt encertat, ja que descaradament advoca per la pregunta. Som en un temps en què tothom dóna explicacions i receptes, i molts pocs són capaços de fer preguntes. Fins i tot hi ha qui diu que no hi ha males explicacions, sinó que el que hi ha són males preguntes. En aquesta línia, és molt bona la reflexió que fa el Jorge Wagensberg en el títol d’un dels seus llibres: “Si la naturaleza es la respuesta, ¿Cuál era la pregunta?” També us recomanaria la breu proposta que feia el Xavier Marcet aquest estiu: http://www.xaviermarcet.com/2011/07/aprender-preguntar.html

Arribats a aquest punt, m’apropio del títol del programa per escombrar cap a casa i traslladar les tres preguntes que conté al món de l’empresa. És evident que la necessitat obliga i ara ens cal trobar explicacions: Què ha passat? Què ho ha provocat? Com és que no ho vèiem? Qui ens hauria d’haver avisat?...

L’escenari en el que ens trobem ens obliga a actuar. Malauradament, la nostra llibertat d’actuació és molt i molt limitada. Les tensions financeres, les davallades de vendes, les retallades en inversió, les previsions... ens impedeixen fer tot el que voldríem fer. Quants empresaris no conjuguen el verb haver en condicional compost, “hauríem hagut de...” ? 

Sembla, però, que no n’aprenem. Tot i ser evident que no ens podem esperar a que les coses vagin mal dades per actuar (llavors ja és tard)  massa gent es resisteix a fer canvis. Deuen pensar “si una cosa funciona, no la toquis”.

Doncs no, precisament quan una cosa funciona, en un escenari sense pressió, tenim la capacitat, mitjans i recursos (i l’obligació!, diria jo) per replantejar-la, millorar-la i anticipar-nos al que pugui venir. Els canvis són necessaris i cal abordar-los. La decisió d’escollir el moment per fer-ho és a les nostres mans.

O bé ho fem quan tenim l’aigua al coll i sense marge maniobra, o bé ho fem quan una certa pau ens permet prendre les millors decisions. La pregunta clau és: quan?

QUAN?

POC A POC

Recordo que el meu pare em deia que, a mesura que s’anava fent gran, tot havia canviat molt perquè tot anava molt de pressa.

Ara que jo ja tinc la seva edat quan em deia això, no és per portar-li la contrària – a ell i a d’altra gent que també deien o diuen el mateix -, veig que sí que va passant el temps però no que les coses van canviant tan de pressa. Deixant, per un moment, els grans canvis que sí que estan provocant ‘els mercats’, és clar.

Vegem alguns exemples, amb el que fem cada dia. Anem al supermercat i encara hem de passar amb el carretó per la caixa per llegir amb el codi de barres – que massa cops no es pot llegir l’etiqueta i s’ha d’entrar el codi a mà - els productes que hem comprat. Quants anys fa que ho fem així?

Anem per l’autopista i per fer 200 kms., s’ha de parar 3 o 4 vegades per pagar. Això sí, s’ha canviat el cistellet de tirar-hi les monedes per un lector de targetes i – els més moderns - utilitzen una ‘via ràpida’ on un aparell lector identifica el conductor i li envia la factura a casa. Això funciona així fa més de 40 anys, quan es van fer – a casa nostra - les primeres autopistes.

Recordeu una cosa que es va dir ‘moneder electrònic’, que semblava que havia de revolucionar el que fem molts cops cada dia, com és el fer pagaments en metàl·lic? Algú que sí que volia avançar (anar de pressa?) se li va acudir aquesta meravellosa idea per no haver de portar monedes a la butxaca el que compra i rebre-les el que ven, però l’invent no va reeixir. D’això en déu fer ben bé més de 15 o 20 anys.

I el meravellós sistema de correus per enviar documents? Suposo que tots hem d’anar de tant en tant o massa sovint a l’oficina de correus per enviar un document ‘probatori’. Resulta que a l’era de l’Internet, del Feisbuc i del Tuiter on tots enviem i rebem dotzenes de correus electrònics cada dia, hem de posar un ‘burofax’ - quin nom més lleig - per ‘provar’ que enviem un document i que algú altre l’ha de rebre. Això no és que fa molts anys que funciona així, sinó que a mi em recorda l’època del ‘poni exprés’, aquell simpàtic sistema de correus a cavall de la Wells Fargo del segle XIX, que creuava els EUA de costa a costa.

I la pífia del vot per correu de la demarcació de Barcelona per a les eleccions del 20-N? Resulta que per aquest sistema de vot tan ‘modern’, els sol·licitants han de presentar-se primer a l’oficina de correus per rebre les paperetes a casa i votar 2 dies abans de les votacions ‘in situ’.

I no dic res, perquè m’allargaria molt, del sistema de comunicació de les administracions – sobretot la de justícia - amb els ciutadans...

Per exemple, quan augmentaria la productivitat de les empreses de logística i la gent que utilitza el cotxe per a la feina si apliqués la tecnologia – que ja existeix – per fer més fàcil la circulació per les autopistes (no anar més ràpid, i pagant igualment, és clar).

Què costa un ‘burofax’ (un d’anada i un altre de tornada), només de cost directe? 15 o 20 euros? Què costaria fer un ‘buromail’ per substituir un ‘burofax’?

Sabeu (saben les nostres autoritats) que hi ha una companyia catalana anomenada SCYTL, líder mundial en vot electrònic, que ven fins i tot als EUA, que fa anys que té solucionat el vot per correu i molts altres aspectes?

Esta bé que tinguem telèfons mòbils, Àifons, Àipads, Feisbuc, Tuiter, xarxes socials de tots tipus, etc., etc., però, més enllà d’aquesta tecnologia menor, jo reivindico la TECNOLOGIA en majúscules, per ajudar-nos a fer més fàcil el que fem cada dia.

Per tant, faig una crida als emprenedors tecnòlegs, perquè vagin de pressa i no tan a POC A POC - al contrari també del que Charles Chaplin (Charlot) va dir en reiterades ocasions “a poc a poc que tinc pressa” - per aplicar la TECNOLOGIA a la vida real. Queda molt per fer.