Millor mal acompanyat que sol

Sí, això deuen pensar les 48.328 associacions de tot tipus que hi ha a Catalunya, segons el Departament de Justícia de la Generalitat.


El nostre país s’ha considerat sempre procliu a associar-se per fer qualsevol cosa. Hi deuen haver raons de tot tipus per això, però segur que la principal és que es creu que es poden fer millor les coses amb d’altres persones que sol.


Per què si la gent s’associa, a les empreses catalanes encara els costa tant de fer negocis plegats i continua imperant el refrany que dóna nom aquest post però a l’inrevés?


Actualment, per una qüestió de mera supervivència, ja no hi ha opció d’elegir entre continuar sol o aliar-se amb altres empreses. Segons la meva opinió, l’opció, que és sí o sí, només és decidir de quina manera es fa.


Aquesta decisió és si es fa una aliança per exportar conjuntament, per invertir en R+D+i, fer una fusió, fer una compra d’una altra empresa o vendre’s la pròpia, abans que sigui massa tard. Tal com està el pati, el que segur que no es pot fer és no fer res, sobretot en el sector industrial o en altres, sotmesos a fortes pressions de tot tipus, com el de concessionaris de cotxes.


Aquests últims temps hi ha declaracions de responsables de gremis, patronals, experts acadèmics, sobre aquests aspectes que he esmentat abans.


Per exemple, en Miquel Donnay, President del Gremi de Venedors de Vehicles a Motor de la demarcació de Barcelona, a RAC 1 el dissabte 14/05/11:


“Els concessionaris necessiten fusionar-se si volen sobreviure a la crisi segons el gremi del motor...el model actual on predominen les botigues amb cotxes d’una sola marca no surt a compte, el lloguer dels locals és molt car i els ingressos per venda van a la baixa...”

En Víctor Grífols, propietari del grup sanitari Grífols, en un acte a l’IESE, que recollia el diari El País, el 13/03/11:


“El empresario defendió la importancia de tener centros decisorios. “No hace tantos años, en Catalunya había buenos fabricantes de motos. Montesa, Bultaco, Sanglas, Ossa, Derbi... Y esas empresas fallaron porque no tuvieron un consejo de administración que dijera ‘¿por qué no nos fusionamos?


Per la meva experiència, estic veient que en molts casos l’empresari està resistint d’una manera reactiva i no proactiva, davant totes les coses que estan passant al seu entorn. Sent proactiu, hi ha moltes opcions de convertir les amenaces de l’entorn en oportunitats per a créixer.


El temps va passant inexorablement. Qualsevol decisió que es prengui, és millor fer-la avui que no esperar d’aquí tres o sis mesos.


Ja que he començat amb una dita, vull acabar amb una altra, anglesa: Time is more valuable than money. You can get more money, but you cannot get more time.”

No feu fora el/la telefonista

Des de fa ja bastant temps s’ha convertit en normal que quan truquem a qualsevol empresa, petita o gran, ens surti una màquina que ens comença a demanar que anem prement diferents números de l’aparell telefònic en funció de l’objecte de la trucada.

Suposo que això deu formar part d’alguna idea que a algun fabricant de centraletes se li va acudir algun dia per vendre’n més amb el gran argument que així s’amortitzava la inversió més ràpidament. Mireu, això podria ser lògic des del punt de vista del venedor de centraletes, però el que em costa d’entendre és que això convencés a tants responsables d’empreses, més enllà de les denominades ”utilities” per les que, sí o sí, has de passar sense remei.

No ens omplim tots la boca dient que les empreses són servei i que tant important és l’atenció al client? A algú li agrada sentir aquesta veu metàl•lica que és capaç de demanar-te fins el número 9 a la primera tongada, obrint-se diferents opcions, les quals continuen demanant més numerets, venint ganes de penjar? Suposo que una bona raó, com deia abans, deu ser l’estalvi. Segur que això es mira bé? Tan important és el cost anual d’un/una telefonista? Jo diria que això es fa perquè tothom ho fa i així és molt fàcil dir que ja estalviem. Penso que quan truques a algun lloc i et surt una d’aquestes veus metàl•liques, s’interposa entre l’empresa i l’altre interlocutor una barrera innecessària que dificulta la comunicació.

Per les empreses que pensin que cuidar bé el client és vital pel seu negoci, si us plau, no feu fora el o la telefonista!

De les finances a la productivitat: viatge d’anada i tornada

De les finances a la productivitat: viatge d’anada i tornada. Aquest és el títol de la sessió duta a terme a la seu de FOEG el passat dijous 17 de març. L’acte va ser força dinàmic, ja que comptava amb la participació de 4 ponents i una vintena d’assistents.

Després de l’obertura de l’acte per part del Sr. David Hugas, president de FOEG, Ramon Oliver de dimensalia (www.dimensalia.com) i David Pérez de Qnorm (www.qnorm.com), van exposar els lligams i interaccions entre finances i productivitat. Es va posar de manifest que els dos conceptes són les dues cares de la mateixa moneda, i que les millores i avanços en una d’elles reverteix indefectiblement en l’altre. 

Després d’aquesta primera part més teòrica, la sessió va comptar amb l’exposició de les respectives experiències en aquest àmbit de Jordi Altimiras de Mecànica Vilaró i Joan Portils de Masias. El fet de tractar-se de casos reals va permetre la participació del assistents que van fer aportacions i plantejar dubtes prou interessants.

En definitiva, dues hores ben invertides que ens poden fer reflexionar en aquest temps de crisi i de dificultat de finançament.

"Siempre vais por delante, compañeros del cine"

Fa més de 4 mesos, vaig tenir la fortuna d’assistir a la preestrena de la multi-guardonada Pa Negre. Aquest contacte prematur amb la llavors desconeguda obra va fer que, sense cap dret, me la fes una mica meva i per això avui estic contenta, per això i perquè es tracta d’una pel·lícula extraordinària i en la recent cerimònia dels Goya s’ha fet justícia i això és sempre d’agrair. Però per si tot això no fos prou, entre tants reconeixements des de tots els mitjans, s’ha parlat de conceptes que em resulten familiars i em sembla interessant abordar.

A La Tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, fent referència a la pel·lícula, l’Albert Sàez ha dit que el triomf de Pa Negre representa un “cert canvi de mentalitat”. I que “Aquí, durant molts anys, s’ha lluitat per fer moltes petites pel·lícules, però en els últims 4 ó 5 anys, s’ha començat a entendre que perquè una indústria cinematogràfica funcioni s’han de fer apostes importants que tinguin capacitat d’interessar a tothom”. Em sembla molt adequada l’observació i penso que la idea de que tradicionalment s’ha optat per projectes de reduïdes dimensions es podria extrapolar a la indústria catalana en general, sigui cinematogràfica, metal·lúrgica o tèxtil. No tinc tant clar, però, que es pugui afirmar amb contundència que en els darrers anys s’hagi notat un canvi de mentalitat generalitzat a la indústria (fora de la cinematogràfica). En qualsevol cas, s’haurà de traslladar a tots els sectors aquesta reflexió que diu que perquè una indústria funcioni és obligat fer apostes importants que permetin arribar a tothom o, el que és el mateix, obtenir una massa crítica.

A la mateixa tertúlia i per acabar, l’Àlex Salmon ha dit una cosa, si pot ser, encara més interessant: “Un concepte que explica el que han de fer les cultures perquè siguin internacionals, universals, és l’imaginari. Si tu saps explicar bé el teu imaginari, la resta ve sol”. Això és el que nosaltres entenem per “Pensar en gran”.

La Isona Passola exclamava ahir, emocionada mentre agafava la seva estatueta, que “Siempre vais por delantes compañeros del cine” i jo també ho dic. Mentre ella feia referència al tema de la desinhibició de consumir art en llengua catalana jo faig referència a l’aposta per dur a terme grans projectes .

La banca… el millor client

Després de dinar amb el meu soci, Pere Font, la sobretaula gira al voltant de la dificultat d’aconseguir finançament. Si hem de ser sincers, la conversa no aporta cap novetat. De cop, però, el Pere comenta: “la gent es pensa que el banc és un proveïdor de diners, un proveïdor amb qui negociem unes dècimes en el percentatge d’interès, uns terminis, uns períodes de carència… Però no, el banc ha de ser el nostre millor client. Un client a qui cal vendre el projecte empresarial” 

Automàticament, em vénen al cap un seguit de fórmules molt sentides en els últims temps: pensaments disruptius, creativitat,... i fins i tot el llibre “Si funciona, cámbialo” de Franc Ponti  i J.M. Ferrer Arpí. Els que heu pogut llegir aquest llibre, ja sabeu el per què de la connexió: es tracta de qüestionar tot el que ens passa per davant, com per exemple que la banca ofereix serveis financers i les empreses en són clients.

Doncs sí, dir que la banca és el nostre client és una provocació i un plantejament disruptiu. El més bo del cas, però, és que és veritat!

A l’empresa, sempre estem dissenyant plans comercials, segmentant el mercat, pressupostant les vendes, imaginant campanyes de marketing i publicitat, planificant visites i rutes, establint polítiques de promoció, definint esquemes retributius per als comercials,... Tot el que sigui per col·locar el nostre producte.

Ara bé, qualsevol estratègia comercial no té sentit si l’empresa no existeix. I per tenir empresa ens cal un bon finançament. Necessitem diners per innovar, per fer recerca i desenvolupament, per generar nou producte, per obrir mercats,...

Animo els directors comercials (que saben vendre) i els directors financers (que saben de les necessitats financeres de l’empresa) a treballar conjuntament i a planificar una estratègia per anar a vendre el projecte empresarial a la banca. Fer un bon treball no és garantia d’èxit, però segur que no fer bé els deures ens abocarà al fracàs.

Puríssima, Constitució i Productivitat

Segons expliquen les cròniques, fou el 8 de desembre de 1854 quan el Sumo Pontífex Pius IX declarà la festa – de precepte - de la Immaculada Concepció. Per això, des de fa 156 anys, és festa religiosa cada 8 de desembre als països ‘catòlics’. Però el fet de ser festa oficial a Espanya i a Catalunya, és degut al compliment de l’article III de l’Acord amb la Santa Seu de 3 de gener de 1979.

Per altra banda, la festa oficial del 6 de desembre, data d’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 per referèndum, es va aprovar per Real Decreto 2403/1985, de 27 de desembre.

Per tant, des de l’any 1986, tenim 2 festes d’obligat compliment en una mateixa setmana, fent que sigui pràcticament inhàbil a tots els efectes.

Què deurien pensar les llumeneres dels polítics que van aprovar la festa del 6 de desembre, quan ja feia molts anys que n’hi havia una altra al cap de dos dies? Només per un dia no l’aproven el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents ...

Tot això fa que quan s’intenta posar dates a l’agenda de treball durant el mes de desembre, es faci molt difícil i cada cop s’utilitza més la norma de ‘quedem passat festes’. Però què vol dir això?, doncs que és molt normal que a final de novembre ja es quedi a partir del ... 9 o 10 de gener!

Perquè és clar, després de la setmana ‘especial’ només queden, en el millor dels casos, 10 dies laborables i ja tenim a sobre les festes de veritat de tota la vida: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any, Reis, a les que s’hi solen afegir, molt cops, els dies de vacances extres per acabar-ho d’arrodonir.

En múltiples estudis, conferències, fòrums de tot tipus, es parla de la baixa productivitat espanyola i catalana. Aquest problema és degut, evidentment, a múltiples i variades raons. Però algú s’està plantejant seriosament començar a canviar hàbits i costums dels horaris i festes entre setmana? Això també afecta i molt a la productivitat.

Què diuen sobre això els agents socials? Diria que més aviat res. Per què? Tampoc ho sé. Fins i tot no diuen res les patronals, que són molt primmirades, com és lògic, en altres aspectes que afecten a la productivitat.

Solucionar aquest problema d’horaris i festes entre setmana no hauria de ser massa difícil, aprofitant ara que estem en uns temps que tot es qüestiona. A més a més, seria barat i ens posaríem a l’alçada dels països del nostre entorn. Això també ens ajudaria a treure’ns de sobre algunes llegendes ‘negres’ sobre la nostra orientació al treball, migdiades, etc.

Pel que fa a l’assumpte dels horaris, fins i tot hi ha una Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles, presidida pel reusenc Ignasi Buqueras i Bach, que intenta des de fa molt anys posar ordre en aquest embolic.

I pel que fa a resta de festes entre setmana?, doncs sembla que la cosa està molt més quieta i ningú diu res, de res... Seria molt difícil posar-ne la majoria els dilluns i/o divendres? Així, al menys, no hi haurien discontinuïtats en els dies de treball i tampoc es feriria cap susceptibilitat.

Concessionaris: visita obligada al taller

      No sobreviu l’espècie més forta, ni la més ràpida... sobreviu la que millor s’adapta als canvis (Charles Darwin)

De tot arreu ens arriba informació del mal moment del sector de l’automoció. Davallada constant de vendes, alguna deslocalització, projectes que no acaben d’arribar… Fins i tot hi ha qui qüestiona les suposades bondats de la possible arribada dels xinesos a casa nostra.

S’han fet moltes anàlisis quantitatives de la qüestió, sobretot respecte el nombre de cotxes venuts. Vull, però, en aquest post, fer-ne una lectura qualitativa centrant-me en el món dels concessionaris.

Tradicionalment, el negoci dels concessionaris, s’ha sostingut en dues àrees: la venda d’automòbils i els serveis postvenda. Amb el temps –fins i tot en èpoques de bonança- els beneficis han arribat cada cop més de la segona àrea: el concessionari ha anat retallant marges en la venda d’automòbils (els clients ho tenen cada cop més fàcil per “apretar”) a canvi de mantenir la fidelitat del client, esperant fer el negoci en els serveis postvenda (revisions, recanvis,...)

Ens trobem en un moment en què les perspectives dels concessionaris pels pròxims anys són francament dolentes. Podem citar-ne algunes causes:

• Les baixes vendes actuals suposaran una lògica disminució dels serveis postvenda
• La normativa legal preveu la possibilitat d’accedir a tallers independents sense perdre la garantia del fabricant
• Irrupció d’internet en productes/recanvis tradicionalment adquirits en el concessionari
• Franquiciats que ofereixen els serveis més bàsics a preus molt econòmics, obligant els concessionaris a tenir els millors mecànics per atendre els serveis més complexos

En aquest escenari, el sector dels concessionaris està obligat “a moure fitxa”.  Són obligats moviments de reestructuració, com ja ha passat en altres sectors (tèxtil, metal·lúrgic,..). El temps juga en contra dels concessionaris. Esperar temps millors és un exercici d’autoengany que no es poden permetre.

Per acabar amb una mica d’humor, recordem l’acudit que explicava en múltiples de les seves xerrades el controvertit López de Arriortúa, i que ens obliga a reflexionar sobre el que he exposat: un americà i un japonès corren perseguits per un lleó; al passar per davant d’una cabana, el japonès proposa aturar-s’hi per lligar-se bé les sabates. L’americà se’n riu dient-li que va fi si es pensa que podrà córrer més que el lleó. El japonès respon:  “no, no... el que vull és córrer més que tu!”